Aquesta porta em va fer reviure una por que feia temps que no experimentava. Aquella por d’infant davant el desconegut, quan la imaginació crea monstres, bruixots o fantasmes… Tinc por mareta tinc por. Més endavant, vaig conèixer la por de no ser acceptat tal com era. Un clàssic. Ja aquests darrers anys, superades aquestes inquietuds, la meva por s’ha tornat més tangible, una obsesiva preocupació per les persones que estimo, una llista afortunadament llarga. Ara ho gestiono millor, però hi ha hagut moments en què m’ha sobrepassat. Les pors sempre ens acompanyen i formen part del viatge. Tinc por mareta tinc por.
